L'orígen de Sant Adrià
Sant Adrià de Besòs (3,87 km2) és el municipi situat a la desembocadura del riu Besòs, entre els municipis de Barcelona, Santa Coloma de Gramenet i Badalona, amb els quals forma una continuïtat urbana.
El riu ha estat, des de sempre, un dels elements determinants de la vida del poble. Així el poblament del territori de Sant Adrià va ser tardà a causa de la naturalesa del terreny (aiguamolls, vernedes espesses) i de les riuades (besosades) freqüents.
L 'origen de la població és l'esglèsia parroquial de Sant Adrià , esmentada ja l'any 1012. En aquesta esglèsia es va fundar, cap a l'any 1092, un priorat de canonges agustinians regulars depenent de Sant Ruf d'Avinyó. Sant Oleguer va ser prior (1095-1108) d'aquest monestir, abans de ser bisbe de Barcelona i arquebisbe de Tarragona. Finalment, el monestir es va traslladar a Santa Maria de Terrassa (el 1127). Al voltant d'aquesta esglèsia, sobre un petit turó (14m d'altitud) a l'esquerra del Besòs, es va formar el nucli antic del poble.
Des de temps molt antic també hi havia a la vora del Besòs nombrosos molins fariners, que durant molts 
segles van ser una de les principals fonts de riquesa de la població adrianenca. En els seus orígens, la història de Sant Adrià va estar molt unida a l'esglèsia catalana. Concretament, els bisbes de Barcelona n'eren senyors jurisdiccionals (baronia de Sant Adrià ) i el terme era governat per un alcalde episcopal.
Davant de l'església es va construir l'anomenat Castell del Bisbe, un casal on s'allotjaven els mateixos bisbes o altres personatges notables, sobretot en temps de pesta; en el segle XVII ja es trobava molt malmés.
El fet de ser un lloc per on es travessava el riu, camí de Barcelona, va perjudicar més que afavorir el poble: els musulmans el van destruir el 1114 i els francesos, el 1697; això, afegit a les freqüents besosades, va causar el despoblament del terme.
En el segle XVIII la conjuntura va canviar. La fertilitat del sòl, l'abundància d'aigua i la proximitat del gran mercat de Barcelona van produir una gran prosperitat, basada en el conreu de verdures, llegums, fruita i vinya. Sant Adrià quasi va doblar la població (59h. el 1718; 111h. el 1787), la qual es trobava disseminada en nombroses masies, de la immensa majoria de les quals només ens queda el nom (can Sabater, can Coll, can Farinetes, ca l'Esquerra, etc.). D'aquestes masies vuitcentistes encara resta en peu can Rigalt. Malauradament, durant les guerres napoleòniques Sant Adrià va tornar a ser destruït.
En el segle XIX i principi del XX, els prats i les vernedes de Sant Adrià van ser un lloc d 'esbarjo freqüentat pels barcelonins, i també un indret on es van fer reunions obreres.
Malgrat que no és gaire gran, el terme de Sant Adrià ha estat cobejat pels municipis veïns de Barcelona i Badalona, i el 1929 van aconseguir que el Govern central decretés l'agregació a aquests dos municipis; el riu Besòs seria la nova línia divisòria. El reial decret llei però, no es va arribar a aplicar mai, i el 1955, gràcies a la insistència dels adrianencs, l'agregació va ser finalment anul·lada.
El segle XX, i amb ella la industrialització, van trasbalsar completament la vida de Sant Adrià. El creixement lent i sostingut (329h. el 1860; 418h. el 1900) i la vida basada en el conreu del camp van canviar sobtadament amb l'establiment de les primeres indústries i l'arribada dels primers immigrants, ambdós fenòmens provocats per la proximitat de Barcelona.
